enrera, un altre endevant y, com ensenyant un xich les ungles, va decidirse a la fi a cridar: — Vínga'l balans. Tu me'l amagas. Vínga... si nó... —
Ja era tart; car la Pilar, al vèurel dar el primer pas, apretà'l botó, y com que no l'abandonà y l'escàndol fou fort, en un santiamen comparegué tot el servey, feta exclusió d'en Tiburci, que restà derrera la porta.
— ¿Què vol dir axò? Fóra aquexa gent. ¿M'has de tractar per ventura com un malfactor? — feu en Robert, encès de rabia, encarantse ab tothom.
Ningú's mogué. La Pilar exí de son refugi, y envalentonada, imponent, tota transfigurada, exclamà:
— ¿Quí ha obert al senyor? ¿Quí s'ha atrevit a desobehir les meves ordres? —
Resultà que ningú dels presents. No sería; era en Tiburci, que no havía gosat entrar.
— Que's fassi'l paquet, y prengui la porta; no'l vuy veure més. —
L'Ortal, humiliat, ferit en lo més viu de son urch, se retirà cruxint de dents y escupint fàstichs. «¡No's pot tractar ab ximples! ¡Poca vergonya!»
Però, per demunt d'aquesta consideració frívola ab que volía desfogarse, prevalexía lo que més procurava ofegar: la basarda es-
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/329
Aquesta pàgina ha estat revisada.
