derrers temps y sa recansa d'abandonar Barcelona a ansies frívoles mal reprimides! Nó, no sabían pas ab quín goig descansaría una temporada de la fèrula crudel y contínua d'aquell cunyat Ortal, a qui odiava ab tota l'ànima; quín afany no posaría en rodejar al fill de ses entranyes de tots els elements necessaris pera referli la salut. ¡El malestar! ¿Per ventura no'l justificava'l decandiment del Enriquet? Calía no esser mare com ella ho era, pera trobar exagerades ses brufades de malhumor. ¡Aquella recansa! Calía no esser filla com ella ho era, pera no compendre ab quín recel havía de dexar al vellet caduch de son pare, mitxferit y nafrat del cor, baix la vigilancia d'aquell cunyat y sa muller, que no tenían cap parentiu ab ell, ni l'estimavan gota, y sols acompanyat d'una criada vella com la Mions! Però ara, feta la resolució un cop tranquilisada pel metge de la sòrt que podía córrer el vellet y allunyada d'aquella fèrula antipàtica, ¿què més podía desitjar que la quietut y independencia allí trobades, pera consagrarse en cos y ànima a la salvació de son fill?
Els matins, el confiava a la salvaguarda de l'Elvira; però lo restant del día'l dedicava tot a n'ell. Ella li preparava'l tònich, li prenía les temperatures, li feya'l plat, ob-
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/52
Aquesta pàgina ha estat revisada.
