que, al meu cunyat, que va pujar a pendre el chalet, vostè ja'l coneix, vritat?
—Bona Santa María, y prou que'l conech al senyor Ortal. Nó, nó; aqueix no es pas tan espès; es un senyor més escardalench, que té un tirat, axins, a malitar. ¡Càlla! No han dit qu'era ò's diu general?...
—¿Marcial, potser vol dir?...
—¡Aaaah! ¡Justa! Marcial, don Marcial.
—¿Y ell es qui ha enviat el ram?—tornà a preguntar l'Elvira.
—Oy, ell, senyoreta, ell mateix. Es de lo primer que'ns ha preguntat al arribar, ¿oy, noy?—
Aquí sí que l'Elvireta, no poguent ja més, va dirigirse al aprenent, aclivellantlo a preguntes que li desfessin el misteri qu'ella no arribava a entendre. L'aprenent explicà que, efectivament, quan anava ab el ram a la mà per les vores del Estany, se li havía acostat un senyoret ros pera informarse d'ahont duya aquelles flors, en nom de quí y de si anavan acompanyades d'alguna carta, y que no l'havía pas soltat fins a haver remenat ben be tota la cinta, les flors y'l feix de branquillons y tot.
—¡Ay, l'embustero¡—exclamà, interiorment, la noya, arborada d'escàndol, referintse a n'en Rossendo Roig.
Pera l'Elvireta, no li mancava al pobre
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/87
Aquesta pàgina ha estat revisada.
