Vés al contingut

Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/162

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

canonet, sas galtas inflades... També, al arribar á la masía, cóm corrian las ninas á portarli 'l porró!, puig que bufar tan seguit lo deixava assedegat. Li posavan un brot de fábrega al plech de sa barretina y la núvia li clavava ab una agulla un pomet de flors á la botonera del gech. Qué content al véures rodejat de ninas tan bonicoyas!... Encara que vellet no li faltavan galanteigs pera las més guapas. Se las mirava, rihent, tot rejovenit; sos llabis se juntavan en O com si xuclés lo canonet... — Ay, si 'm pogués tornar jove!... — Qué fariau, Xitu? — Vos clavaria á totas un petó caragolat que se sentiria de lluny.. — Ah! ah! ah!... rihent totas; qué traydoret sou encara!... y seriau capás de ferho? — Vaya si ho faria!... — Pobre vellet; ensalivava com si tingués 20 anys!



Era l' únich cornamusayre que havia quedat en nostras valls montanyesas.

La arribada de la locomotora á Ripoll produhí un aconteixement que afectá molt la fí de sos dias.

Los pobles de montanya fóren invadits per coplas del pla ab llurs instruments de coure barrejats ab tenoras, que tocavan per las festas majors. Ja ningú feya cas del bot de 'n Xítu. Lo tenia penjat ab un clau dins sa cambra, ficat dins son estoig de tela de cotó blau, al costat del sarró y de la carbasseta, arrugat,