pansit, penjantli sas tarotas mudas, polsosas. Que n'haguera calgut de buf pera reanimarlo!.. Se 'l mirava ab ulls enternits, plens de llágrimas .. Oh joyós company de ma jovenesa, que t' has fet!... com t' has tornat!... tú que has fet bategar d' alegria lo cor de tantas noyas montanyesas!... ja no s' recordan de tú... ja no 't volen!.,. Sa pobre muller, la Catarina, al véurel tan trist, probava en vá de consolarlo...
— No! no! may cap de llurs instruments de coure igualará aquest!... mira aqueixas tarotas... quan esclatan en joyosa armonia ellas solas valen una copla... en Pau lo fluviolayre pensa com jo... lo pitjor que ja no 'm puch guanyar la vida!... jo que per la fira de Camprodon te volia comprar gipó y faldillas de canem y llana!...
En Xitu demés d' ésser cornamusayre era teixidor. Vivia á Espinavell; tenia sa casa prop la rectoria.
Al ohir lo trich trach de son teler, avans joyós, alegre, acompanyat d' una cansoneta ben refilada, y sentirlo ara monótono, de moviment lent, intermitent, se coneixia que lo teixidor era pres de fonda pena.
Un dia en Pau lo fluviolayre, al passar pel carrer, entrá á casa de son amich Xitu. Lo trobá segut al teler, son cap inclinat apoyat sobra sas mans. — Qué tens, Xitu? perqué estás tan
