que portan la vida, la riquesa en tota la planuria fins á mar! Ah! si ara nostres goberns castellans los haguessen de fer ja podria esperar la gent d' aquella terra l' any de la picor.
Al arribar á Valencia trobí mon amich que m' esperava á la estació. Vivia al carrer de St. Vicens. Una tartana nos hi portá.
Per tartanas aneu á Valencia; son los mateixos vehículs del sigle passat, quan no hi havia carreteras. Es veritat que en lo sigle actual no n' hi gayres, pero tant se val. Es tant inveterada la costúm d' anar ab tartana que fins en lo hermós passeig de la Alameda, los dias de festa, no 's veu altra cosa. Aixó si, son tartanas de luxo tiradas per bonichs cavalls. Ja s' hi veu alguna qu' altra carretela, pero hi son escassas.
Ja que parlém del passeig de la Alameda, hauréu observat com jo, que son pocas las senyoras que baixan de llur carruatge pera donar un vol á peu. Aixís es que los dias festius aquellas floridas allées son casi desertas, mentres lo passeig central es rublert de carruatges que se segueixen al pas, un tras altre com si acompanyessen un casament ó un mort.
Després de saludar la esposa de mon amich Francesch, y una tia del mateix, senyora vella d' uns 75 anys, sopárem; entre lo fumar y la conversa las 11 nos trobá encara á taula. Com estava un poch cansat de viatge, donguí la bo-
