No obstant hi ha en la catedral de Valencia un lloch privilegiat y es lo grahó de pedra que separa la nau dels altars laterals. Encara que baix, ve molt bé per seure. Eix grahó es prés per las que hi arriban primer; y com més prop de la trona mellor; s' hi sent bé lo predicador.
Donchs donya Rosa, ab sis ó set vellas devotas com ella, per l' afany d' ocupar llur grahó acostumat, se 'n anava á la catedral tant de matí, que sovint se trobavan totas devant la porta encara tancada. S' assentavan apropadas demunt los grahons y esperant que l' escolar vingués á obrirla, passavan lo rosari.
Oberta la porta prenian possessió de llur grahó; ohían misas, pregavan á Deu. Quan tocavan las 8 á la campana interior de l' iglesia, donya Rosa se 'n anava al fons del altar, darrera un confessional, tirava aygua y xacolata dins la xacolatera; encenia lo gresol plé d' esperit de vi; xucava sos sis melindros savorejant sa xacolata ab beatitut. Acabat ella d' esmorzar una altra feya lo mateix, y successivament totas aquellas vellas devotas. De eixa manera no perdian lo puesto del grahó, hont estavan ben assentadetas; ohint bé lo pare predicador y fins acabada la funció.
Lo tercer dia de ma arribada á casa de mon amich, donya Rosa no comparegué á taula pel dinar. No 's trobava bé. Havia rebut un gran susto que no gosava contar de tanta vergonya que li donava. La Dolors ho contá á son ma-
