plé de temor, com lois los monuments religiosos del estil ogival secundari de la Etat mitjana. La Catedral de Valencia com la iglesia del Pilar de Saragossa es del més pur renaixement, embellit per la riquesa de las ordes arquitecturals gregas, dóricas, iónicas y coríntias. La llum del dia hi penetra clara, ab profusió, donant un conjunt alegre que sembla portar la pregaria del cristiá en raig lluminós d' esperansa envers son Criador.
Al entrar en la Catedral de Barcelona, lo cristiá, per endurit que sia, sent una forsa interior que l' obliga á postrarse com si 's trobés devant del Deu temible, venjador de la Etat mitjana. En la Catedral de Valencia es lo Deu somrient, espléndit, qual gloria sembla emanar dels raigs lluminosos, llensats pels finestrals, que dauran lo paviment marbrat del temple. St. Pere de Roma, la Magdalena de Paris, son pel mateix istil.
Deixaré de parlar dels hermosos cuadros que conté la Catedral per ésser coneguts y estudiats per nostres pintors. Sols faré esment del hermós retrato de mitj cos de St. Vicens Ferrer que se troba al costat, á la dreta de la trona. Ignoro quin es son autor; ho he demanat varias vegadas y no m' ho han sabut dir. La llum hi cau de plé plé; es admirable; cada vegada que 'l miro m' encanta; passo cada dia llarchs moments extasiantme devant d'ell. Sa fesomia té una expressió de mansuetut que no 's pot definir. Necessariament ha hagut de cridar l' aten-
