altas montanyas de Nuria y Canigó, nos trobávam á las quatre de la tarde al cim de la crena de la coma dels gorchs de Carençá, caminant dins la broma desde las 10 del matí. Aborrits, fastiguejats, determinárem anar fer nit al Santuari de Nuria. Pero de sobte la broma se torná tant espessa que 'ns obligá á deturarnos.
— ¿Ja estéu ben segurs del punt hont nos trobém? preguntí jo.
— Sí, senyor; seguirém la crena fins á trobar las set creus de ferro de la collada que domina Nuria, y ab quatre camadas baixarém al santuari.
Pero nos fou imposible trobar las creus. Mos companys judicavan que las teníam per allá prop. Emprenguérem la baixada tots contents vers lo Santuari. Després d' un quart de baixar. En Borrat que passaba devant, fou deturat per un cingle; se girá, diguentme: estém perduts.
— ¡Cóm! ¿no fem la baixada de Nuria?
— No, senyor.
— Donchs, ¿ahónt som?
— No ho sé.
En Ballanosa sostenía que seguíam bona direcció. S' armá una discusió entre ell y son company de qual resultat hagué de convenir que anávam errats.
Tornárem pujar al cim de la crena sense saber qué fer. Eran las cinch de la tarde.
— Menjém un bossí, diguí jo; mentrestant veurém si la broma s' aclareix.
Nos trobávam perduts, ben perduts, vegent
