mulla, perque no hi val cap abrigall; ab un santiamén un está ben rexop.
A las sis del vespre lo vent geliu bufá ab mes forsa; de sobte la boyra s' esqueixá y s' produhí una clariana instantánea que nos deixá veure al fons de la vall lo santuari de Nuria.
Donchs en lloch de baixar vers Nuria, baixávam en la vessant oposada, vers Prats de Balaguer (Cerdanya francesa). Fou visió d' un moment, pero ja n' tinguérem prou; estávam salvats. Emprenguérem la baixada rostos avall, sempre dins la boyra; arribárem á Nuria á las 8 de la nit. D' aquell dia ensá no he deixat may de portar una brúixula que diferentas vegadas m' ha fet servey en aytals cassos.
En 1885 me trobava á Divonne, estació de banys, sobre l' llach de Ginebra, al peu de las montanyas del Jurá, d' hont s' ovira la alta cordillera dels Alpes, sempre blanchs de neu. Donchs durant tot lo mes de Juny que durá ma estada en aquell país, may poguí veure lo Montblanch, sempre amagat per la broma.
En nostres Pyrineus catalans, qual altitut no s' pot comparar ab los Alpes, la broma s' hi arrossega á la primavera, hivern y tardor. Pe'l Agost y Setembre que s' han fosas las congestas, la boyra sovint desapareix del tot y passan días clars y serens. L' excursionista los deu aprofitar pera sas excursions, sobre tot en la darrera quinzena d' Agost.
