menta de neu fou per cap d' any: nevá en abundancia sis dias seguits. Las casas de Caralps foren soterradas; sols se veyan á fumar las xemeneyas; quan pará de nevar, la gent hagué de foradar y fer túnels pera comunicarse d' una casa á l' altra. A Ribas n' hi caygué vuit pams.
L' hivern d' aquell any 1075 fou tan llarch y rigurós que 'ls pobles del peu de las montanyas n' han conservat lo recort de generació en generació fins avuy dia, ja que la llegenda que vos estich contant se conserva encara.
Y lo pobre ermitá de Núria, qué s' havia fet?... Tal era la conversa dels pastors de Caralps. Tots esperavan ab ansia lo poguer arribar fins al Santuari. Més durant Janer y Febrer, no pensarhi: hi havia pena de la vida. Fou solzament á fi de Febrer que dos pastors joves, ferrenys, aprofitant un bon dia, empunyaren llur garrot, y s' arriscaren á pujar á la vall de Núria, calsats de llurs esclops ferrats ab claus puntats per no relliscar demunt la neu gelada.
Després de grans travalls arribaren per fi al santuari del qual vegeren sols la xemeneya y lo petit campanar. Foradaren la neu, penetraren per la finestra dins la estancia de l' ermitá. Lo trobaren agenollat, encorbat, los brassos estirats, de cara á terra, gelat y enrampat. Se quedaren horrortzats; lo sacsejaren, prompte vegeren que no tenia vida. Quants dias feya que era mort? No podia pas haverse mort de
