Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/28

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

pur, súblim com un estremeixement, un suspir de l' ánima envers son Creador; eix amor que nostres primers pares ressentiren en las delicias del Paradís terrenal ans lo pecat, una emanació divina qual reflexo encén, sols una vegada, nostre cor, com un raig radiant de divina claror. En Manelet ressentí eix amor que li produhí una commoció psicológica fins llavors desconeguda.

La Lluisa ressentí las mateixas impressions. De joyosa, alegra, riallera, se torná trista, melancólica, cercant la soledat. S' en anava dins la castanyeda, s' assentava sobre sa penya preferida, y ja no era la papallona lo que veya si no la imatge d' aquell jove artista que feya glatir son cor.

La societat d' estiuhejants de Prats s' havia fet numerosa. Algunas familias havian arribat de Barcelona. De dias, tertúlias á plassa, al hermós passeig del Firal, ombrejat d' oms y lladoners seculars, brenadas á las fonts, excursions per la montanya; joves y senyoretas un galantejar y flirtejar del matí al vespre. En Manelet, ab son carácter jovial ho anima tot: es lo cap de colla del jovent; las senyoretas se 'l disputan; ell sempre amable, de bon humor, las obsequia á totas; es una papallona capritxosa que voleya de flor en flor sense pararse en cap d' ellas. De cop vegéren son carácter cam-