— Que té això de particular.
— Vaja, Manelet, digué D.ª Carme, m' apar que eixas senyoreias tenen rahó . Tinguis compte; pero desd' ara li dich que si lo trobém á faltar a la tertulia y no 'ns dona rahó satisfactoria, será posat en penitencia.
Arribá la festa anyal, l' Assompció. Los Freixinedas baixáren á la parroquia per l' ofici. Que eleganteta la Lluisa, vestida de senyora com sa mare! Al entrar á l' iglesia, dirigintse á llur banch, rosari y llibre á la má, totas las forasteras se giran. En Manelet, agenollat al peu de la trona, ressentí com una commoció eléctrica. Ab quina devoció pregá!... enternit, commogut!... Verge santa, protegiu aquest ángel de mos amors!... No se la gosá mirar de tot lo temps que durá l' ofici; li semblava que tothom havia de llegir á sa cara l' impressió que ressentia.
Al surtir del ofici, á la porta de la iglesia, la Lluisa y sa mare prengueren l' aygua beneyta que las hi oferí en Manelet. Surtiren junts ab D.ª Cisa y D. Francisco Desplá. En Manelet presentá los Freixinedas á sos pares. La Lluisa y sa mare se juntaren ab la senyora Desplá; D. Francisco y 'l Sr. Jaume, després d' haver encaixat afectuosament, seguian detrás ab en Manel, parlant d' agricultura, de las bellas montanyas del Vallespir... conversa que poch
