Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/38

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

parada, commoguda, y apropantse vers ell, rihent: — Ay! Manelet quin susto m' ha donat!... no sabia que fos aquí.

— Dispensim, Lluiseta, de no haver anat primer á saludar á vostés al más; ho volia fer després de terminat aqueix dibuix.

— Veyamlo... oy! que bé!... es lo faig del llamp; un llamp lo va mitjcorsecar... Quina llástima! tant frondós qu' era!

Al dir aixó, la Lluisa alsá sos ulls vers en Manelet; llur mirada se creuhá; baixáren 'ls dos los ulls. Moment de silenci. — Deixim fullejar son album, veyám.. oy! quins versos més bonichs!... á qui van dirigits?

— A una estrella.

— A una estrella?... Perque dirigir versos á una estrella qu' es tant y tant lluny y que no pot respondrer!... Y eixos?

— A una silfida.

— Qui es eixa silfida?

— Es la que veig en mos somnis... que voleya dins l' espay... que 's posa sobre mon cor! té las alas irisadas, blavencas, com las petals del miosotis, de eixa flor humil, hermosa, que exhala un perfum, una aroma que aspiro ab delicia... que m' embriaga!...

La Lluisa, tota commoguda se quedá silenciosa. En Manelet, la cara animada, los ulls brillants, no semblava 'l mateix; sa fesomia semblava radiar del amor que la transfigurava.

Se dirigiren los dos al mas.