A pesar de viurer molt retiradas, visitan algunas personas de llur edat, entr' ellas donya Ignasia Ferrer y son marit lo senyor Pere, dos vellets que suman 135 anys. Lo senyor Pere es metge y molt amich de las tias. No creguin que eixa amistat fos interessada, las tias no tenen maloris, puig son ben constituhidas, senceras y no tenen humors per causa de llur excessiva magror. No obstant, en mitg de aqueixa bona amistat y armonia s' hi barrejava un punt negre; provenia de la afició boja que tenian las tias pels animals. Avans del Xelin havian tingut un lloro que ab sos xisclets aguts trencava 'l cap y feya lo desespero del senyor Doctor. Un capitá de barca de Sant Feliu, conegut, que venia d' América 'ls hi havia regalat. Res sabia dir no mes que aixordar á tothom que passava pel carrer quant lo tenian tret al balcó. Era l' estimat de las tias que sabian parlar no mes d' éll. Morí de mort violenta. Jo 'm temo que 'l culpable fou lo senyor Pere que per la criada li feu donar julivert. Sa mort causá gran desconsol; lo feren embalsamar y avuy se veu posat sobre un broch, sota compana de vidre, demunt la taula del saló; pero las arnas lo acaban de desplomar.
Reemplassaren lo lloro per un gat per cert molt fastigós. També tingué mala fí. Una nit de Janer pujá al terradet y de teulat en teulat s' en aná per las sevas. Algun gitano ne feu festa major.
Los vehins y coneguts las deyan: las Ponas;
