Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/89

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

los suspirs d' amor de la pastora sentada al peu de la soca, demunt la penya ombrejada per son fullám! los ays planyívols en mitj de la tormenta y feridas del llamp!.. Ara se li acaba la vida, més no l' orgull: li sembla encara ésser lo gegant del bosch, lo dominador de la encontrada... arronsa encara las cellas y 's mira ab menyspreu la verda jovenesa que lo ventíjol fa joguinejar al seu entorn. La vellesa l' ha fet tornar injust, mal humorat. Veu arribar la fí dels seus dias ab recansa, y cada brancada que li roba 'l corch aumenta sa tristesa y son desespero. Sí; té motius d' ésser encara orgullós per lo que ha sigut al recordar sa riquesa.

Cada dotze anys, al Agost, veya arribar la colla dels peladors, armats de barras y destrals, seguits de las arreplegadoras y traginers ab llurs matxos Dos s' enfilan per las brancas; los altres á la soca que ratllan de dalt á baix. Las planxas de suro cauhen á terra ab estrépit, suro superior, trefí, de primera classe, per taps de xampany. Es travall cansat que dura tota la matinada... hi ha tant branqueig! y la soca es tant groixuda!.. Quan cau lo darrer parrach hi ha un crit d' alegria y un cop de botella... se sent á xerricar los que son dalt las brancas, refilan com passarells.

L' Avi ha donat lo mellor que tenia, l' abrigall que 'l guardava del fret; la saba plora á dolls, vessa llágrimas amargas; s'ha quedat nú, escorxat, sangonós; dotze anys necessitará per vestirse.