àngels, però ab música més trista. Los ulls nostres ¡si se'n diuen de boniqueses! ben segur qu'a la terra no han sigut encara imaginades. Després, quan ja'ls ulls han gosat tanta ditxa y ve l'hora dels despidos, ella me diu: «Fill... — Sí, es ma mare aquesta visió lluminosa com l'estel del día; — fill, — me diu, — tu tens fret: ¡que vas pobrissó!» «Parlèm de la nostra felicitat, mare...»
Me besa altre cop los ulls; jo li beso la mà ¡com en aquells temps! y allavors sí que'm desperto de debò.
Ab un fret com lo d'avuy, està clar que no podíam fer cap diner. Los balcons no s'obren, les noyes no ixen a la finestra y no cau ni un cèntim. Torna a extendre'l contrabaix y posat en fila: jo guío dos cegos, lo Quim del clarinet, y'l contrabaix, que tampoch hi veu, Y vínga tocar l'americana de la Carmen y aquesta de xurris burris: á mi me llaman la chata.
¡Tinch una por que se'm descu-
