Vés al contingut

Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/278

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

brexi en somnis que soch músich de carreró y que toco certes bellaqueríes!... Potser no tornaría més la meva mare.
Però, ¡si tothom menja... fins los aucellets troban lo seu regalo escampat entre la brossa ò en cada arbre hi tenen lo seu rebost... fins les bestioletes casolanes tenen lo seu règimen d'aliments que si no'ls hi donan, lo prenen ò'l roban!
Aqueix día de Santa Cecilia vaig fer festa. ¡Quína quimera'ns tenen los de la seguretat pública! ¡Jo anava ab lo vestit de diari: sembla un edifici de mahons, ab tants pedassos de colors que no lligan. Lo bo'l tinch desat a la caxa de préstams. Ni l'aniré a treure; ja fa dos anys: ¡quí sab ahont passa aquella moda! Semblaría un barberet, ab los pantalons pegats a la pell y les mànegues tan estretes que'm podrían sangrar sense arremangarme.
Me guayta ab uns ulls de fer parar lo plor, encesos com dues bales de carrabina y fixos disparats contra la meva direcció.
— ¿Tu, que haces por aquí? — me diu lo de policía.