Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/55

tristesa es un adeu que li envía. En fi, sía com vulgui, qu'axò poden ser reflexionaments que me'ls dona la edat.
La corrida s'acabava, y'l poble cop de cridar otro toro, després d'haverho demanat ab prou escàndol y saragata, — qu'es lo que resulta en aquexos paratges, que sembla talment que cap persona no sàpiga demanar les coses ab criansa, etzètera, — se'ls hi va cedir lo que volían. La fosca anava cobrant terreno, lo públich encenía mistos de cerilla. Surt lo toro: ¡María Santíssima! allí vora'l xiquero'm veig lo Tordillo qu'havía de rebre la primera embestida. «¡Noy, fill meu! — crido al picador, — defènsamel;» y salto grades y contra-barrera y'm presento allí mateix. «¡Fuera!» va cridar alguna mal'ànima; me giro...«Vès, currutaco, — li dich, — bàxa si vols vèuret assentat sobre les banyes del toro.» Y, xist, ningú va respirar. «Mitja dobla de quatre per tu, si'm respectas al cavall!» li vaig dir al Tremendito. Cap més paraula; ell me va fer l'ullet, pica desseguida y tot fent lo tato y guaytant de reull, que quan lo toro venía per