Pàgina:Poesías jocosas y serias del célebre Dr. Vicens García (1820).djvu/25

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


SONETO VIII.

Refereix la malicia de un villano que en ocasió de un gran temporal estan ausent de la rectoria lo autor, digué: que las nuvoladas eixian de la sotana del rector.

  De las exalacions, que lo ayre crix
Una cruel batalla se engendraba,
Temerosos tambors lo cel tocaba
Y disparaba espesa artilleria.
  Ja lo ayre de tenebras se cubria
Y la fogosa flama se illustraba,
Escasa era la llum, la fosca brava,
Ni bona per la nit, ni per lo dia.
  Ab oracions devotas lo vicari
Y tot lo poble junt, ab mans plegadas,
Feyan pias pregarias al Senyor;
  Quand á deshora un Guyro temerari:
Que s' cansan, diu, si aquestas nuvoladas
Ixen de la sotana del rector !


SONETO IX.

A la vanitat de una dama que desdenyá lo casarse ab un cavaller, persuadintse no ser tan bo com ella, esent tots de una mateixa prosapia.

  De l' arca hont se embarcá naturalesa,
Saltá Jafét, las ayguas sosegadas;
Y en lo punt se li foren entregadas
De Europa las Regions y terra estesa.
  Y com foc la muller de gran empresa,
Ab sa ventricultura, en breus anyadas
Tingué de humanas plantas adornadas
Las terras despulladas de bellesa.
  Tubal fonch lo primer que en nostra Espanya
Trasplantá la muller, y florí en ella,
Y es lo tronch de la rama vostra y mia.
  Sent axí, la molt dama, que se estranya?
Podrá fer una arrel tal maravella,
Brotar cardots y rams de satalía.