SONETO X.
Se despedeix un galan de sa dama, cansat de adorarla, sens haber lográt alguna correspondencia.
Ay ! cap de tal en mi, no so mussol,
Que á una careta que m' fa eixir de lloch,
Haja cremát encens y fet mes foch
Que feren los egiptes al deu sol !
Y que haja babeját com caragol,
Imaginant ab son florit badoch,
Y que fentme favors de poch en poch,
Pensára ser volgut unich y sol!
Ha ! ben haja per sempre un desengany,
Que m' ha portat á temps, que he conegut,
Que de asó no n' puch treurer algun guany.
Y puix á tal extrem so ja vingut;
Antes de no arribar á major dany,
Estich per no ser asa resolut.
SONETO XI.
Alaba lo autor á un poeta Aragonés, nomenat D.N. de Heredia.
Estich pera posarme dins de un foch,
Cual Numanti frenetich y arriscát,
O llansarme com un desesperát,
De una torre molt alta ó mes alt lloch.
Que sia un home jo pera tant poch,
Que sols per un soneto comensat,
Ja mes lo consonant haja trobát,
Que de cercarlo me so tornát groch !
Vos sols, Heredia, sou lo que podeu
Mostrar que habeu begut de aquesta font;
Y pera mi tots los demes son fum.
Ab tal facilitat los versos feu,
Que per los forasters serviu de pont,
Y per los naturals serviu de llum.
