Aquesta pàgina ha estat revisada.
Cantava d'esma, obeint
a l'íntima ubriaquesa,
com el rossinyol, corpresa
per la febre de l'instint.
Homit el front de la llum
d'allá dalt,
duya al pobre y al malalt
el perfum
de son cor caritatiu,
ab el ritme d'una santa
gracïosa qui somriu,
de sa virtut ignoranta,
y tot el mon, fora d'ella,
sab qu'es bella,
confonent l'olor suau
de l'ángel y de la dona
sense sebre si l'atrau
perque es bella o perque es bona.
★ ★ ★
Passa la gent somnolenta
devant la bella Natura;
passen sigles, y no esmenta
qualque tret de s'hermosura;
mes un'alta criatura
en son espill la presenta,
banyada d'inspiració,
y no naix fins aquell dia
l'hermosura qu'existía
del temps de la creació.
