era quant justament podíem dir d'ella lo meteix que notava En Costa, referent a un altre poeta del novell esbart mallorquí: «qu'era una prova més, si encara en feyen falta, de la virtut y eficacia que té en aquest país la nostra llengua per produir poesía.»[1]
Mentres va compondre y escriure en castellá, la musa de n'Emilia apenes produí res més que ensays y provatures de poca consistencia y de minvat relleu, sense una espira, una vibració fondament personal; sense una nota justa de color, calenta, viva… Pero vengué el dia en que l'instint poètich y una poderosa veu interior l'impulsaren a mudar de registre, a emprar un altre medi d'expressió; y «dexant la llengua apresa, per amor de la viscuda», prová de glosar y cantar en la seua propia, en la de naxement; y llavors va esser, com ha dit n'Alcover,
«quant eixa parla, beguda
en la llet de l'infantesa,
com un crit,
despertá la poesía
que dormía
al fons de son esperit.»
Llavors de pogué dir qu'havía trobat el tò, l'expressió justa y adequada per les seues inspiracions, sense haverles d'endiumenjar ni acolorir amb artificioses brodadures ni joyes manllevades.
- ↑ Pròlech a les Flores d'ametler, primeres poesíes mallorquines den J. M. Tous y Maroto: —Palma, 1903.
