Pàgina:Poesies (1885).djvu/67

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


¡Oh caritat, oh ciencia: foch y claror! Un dia
Novell Thabor ne féreu de l'alta Miramar.
Allá transfigurada l'ánima gran vivia,
 Quant dins la cel-la pia
Los somnis de Blanquerna sentia aletejar. (1)

Allá l' Amich tendríssim ab son Amat parlava, (2)
Y llágrimes amargues y de conhort plorava:
Secrets d' amor li deyan la mar, el vent, la flor;
Y, ab la remor seguida que s' alsa de les ones,
Una pregaria eterna, callada per estones,
 Pujava de son cor.

Y estava bé aquella ánima demunt aquella altura
D'hont veuen la mar fonda unida ab lo cel blau,
Hont sona mes augusta la veu de la natura,
 Hont la quietut murmura
Santes remors que diuen: pregau y meditau!

¡Oh Deu! quantes vegades á l'hora de bonansa
Qu'al cor dona tristeses de mística anyoransa,
Y á les montanyes ombra, y pompa al occident,
D'allá contempla 'l Sabi lo sol que se ponia,
Y dins un cel mes fondo baxava y se perdia
 Lo sol del pensament!