Pàgina:Poesies (1885).djvu/68

Y á la hora misteriosa dels esperits amada
Quant parla com en somnis l' abisme dins la nit
D'allá contemplá 'l Sabi lo cel y l'estelada,
Y ab l' ánima extasiada.
Sentí demunt la terra l'esglay del Infinit!

¡Oh Miramar! llavores l'ánima gran nodria
L'estol d'ánimes tendres, que dominar devia (3)
Ben prest ab fortes ales los quatre vents del mon.
Mes ¡ay! lo niu robaren, desert tú romanguéres: (4)
Per tú foren amargues les llágrimes derreres
Del desolat Ramon.

Y quant esser devias alberch d'ánimes fortes,
No més falcons de cassa tengueres que criar...
Profans senyors entravan per tes sagrades portes,
Y tes grandeses mortes
Ab vergonyosa pena Mallorca va plorar. (5)

Mes sempre renaxias... ¡Oh sí! ta sort y gloria
Va ser sufrir y véncer. Seguires dins l'historia
La noble sort matexa del Sabi fundador:
Tú ab cada segle lluytas, y t'alsas de la ruina;
Ell lluyta ab cada segle, y per demunt camina
Son geni triunfador! (6)