Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/101

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


y abaixant los ulls confosa
baix, molt baix, ha mormolat:
— Per tú eixes llohanses sento
¡ay agulla del meu cor!
bé vá dirme l' avia qu' eras
  un tresor.

Per la fera gelosia,
sent la nina 'l cor oprés,
y aixis diu sa pobre mare
sagellant son front d' un bés:

— Deixa la feyna, ma filla,
qu' ella aumenta ton neguit;
lo plor en tos ulls hi brilla,
y sens descançar perilla
no 'l donguis may á l' oblit.
— Esteu mare, molt errada,
acertat no es lo conçell,
sois estant ben enfeynada
estich menys apesarada
y no penso tant ab ell!

Y aixugant de ses parpelles
l' amarguíssim plor ardent,
la feyna en sos dits posantne
ne mormola dolsament
— ¡Ay agulla benehida,