Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/178

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


¡sospirs en la encisera jovenesa!
¡Quan tot somriu! digueume ¿qué voleu?


  — Senyor, acotantse
  humil y confosa,
  ab veu vergonyosa,
  la terra va dir;
  jo be 'us agraheixo,
  los bens que sustento,
  los dons que en mi sento,
  crearse y fluir;

  Jo sé que ma sava,
  es sava de vida,
  d' hont trauhen eixida
  ignotes llevors;
  jo sé qu' hermosejan
  l' espay mes montanyes,
  que dins mes entranyes,
  hi nian tresors.

  Jo se que tinch boscos
  d' espléndit follatje,
  hont tenen hostatje
  palmeres y abets;
  jo se que recorran