Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/207

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Prest un pescador s' hi atança
y un colp los rems deslligats,
ab la remor de les ones
acompanya aqueix cantar:

—¡Ay! ones blaves, brises y olors;
abim 'hont lluyto sense repós,
per tu s' aixeca mon cantar dolç,
  ¡per tu tan sols!

¡Ay! ma barqueta, tu ets lo meu goig,
tu y ma mareta, mes il·lusions;
d' ella es ma vida, per ella 'l cor,
  y mon amor!

Prompte l' alegre canturia
va anar poch á poch minvant,
y perdentse al fi son eco
per l' amplitut de d' espay.

¿Mes per qué la fresca brisa
se 's tornat foch abrusant?
¿Per qué ¡ay! tan estorades
de la mar fugen les aus?

Es que aplech de núvols negres,
l' astre del jorn va endolant,
y 's fan les ones montanyes
que alça y baixa 'l temporal.