Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/57

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Si jo no puch donarte joyells de gran valía,
puch dirte en lo llenguatje que naix del fons del cor:
¡Be n' hajas patria meva, be n' hajas en eix dia,
que ensemps que á la ciencia fas honras al amor!

Y no al amor iníquit, que avuy empeny á l' home
com fera assedegada derrera 'l vil metall,
ó com en los jorns tristos de la cayguda Roma,
per ferlo d' impurs vicis rebordonit vaçall;

Sino del foch puríssim, que ab céliques doctrines,
endolça de la vida miseries y dolor,
que fa naixe les roses en mitj de les espines,
que porta la bonança 'hont regna la maror.

Que á son impuls traspaça les més llunyanes terres
agermanant los pobles al pas del alé seu,
que porta febles dones al trist camp de les guerres,
que al alt cim del Calvari portá á morir á un Deu!

Molt val que 'l nostre sigle al sabi immortalisi
que á la ciencia arrenca sos més ignots secrets;
que ab memorables festes honori y solemnisi
d' artistes les grans obres, dels héroes los alts fets;

Lo cor de goig s' omplena fent al talent justicia;
mes, goig de mellor mena te avuy lo seu encís,
que apar que'l llum s'ovira d'una auba més propicia,
que apar que te la terra destells del paradís.