Aquesta pàgina ha estat revisada.
ESCENA IV
Prometheu, chor de Nymphes i l'Occeá
Després d'un llarg camí, te vinc a veure,
oh Prometheu, regint eixa au lleugera
que no admet de ningú ni fre ni guia.
També jo m'he enternit per ta fortuna,
que així ta sanc, que és meva, m'ho demana,
i encara que no ho fes de grat per ella,
per ningú més lo que ara t faig faria.
Ja saps com sempre clar fou mon llenguatge,
i fóra trist ser generós de llengua
ab paraules no més. Digues: què t manca,
en què t puc ajudar? No vull que diguis
que tens un altre amic més ferm.
Encara
un altre pera aquí? Tu véns a veure
els meus treballs? Com és que abandonaves
l'aigua nadiva i a la terra dura,
mare del ferro, tant lleuger venies?
