Pàgina:Prometheu Encadenat (1898).djvu/55

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Era l déu dels Titans, aquell que porta
damunt de ses espatlles gegantines
el pol feixuc del firmament. Ressona
ab sos gemecs l'onada bramadora,
el negre Avenc rugeix dessota terra,
i fins dels rius les belles fonts sagrades
ploren per tu i per ta crudel desditxa.

PROMETHEU

No us penseu sia enuig el meu silenci:
és que un trist pensament mon cor rosega
al veure-m afligit. Qui és que donava
als déus també thresors? No vull parlar-ne:
ja us ho he dit prou. Ara escolteu, vos prego,
quins mals un dia als homes embrutien
i com jo ls hi donguí ls fruits del ingeni.
No ho contaré pera rependre als homes,
sinó per explicar com els estimo.
Mirava l'home i res hi veia; oïa
i no escoltava res, com les fantasmes
que s forgen entre somnis; anys i segles
ho confonia tot sense cap ordre.
No s coneixien cases de rajola
ni l'art de construir, i en les cavernes,
a tall de les formigues industrioses,
els homens, sense llum, tristos vivien.
No coneixien ab senyals quan era
primavera ni hivern, ni quan envia
sos fruits madurs la tardor molla. Sempre
ignorants d'un a l'altre temps passaven,
i jo ls ho vaig mostrar per les estrelles
que vénen i sen van. I a més vaig dar-los
les lletres per llegir que encara s'usen.