Pàgina:Qui s'espera desespera (1866).djvu/5

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Demá ja podré pensar en ma posició... Una posició que no puch péndrela sens abans desferme de la meva carinyosa Adela... es clar! Pera pendre posició, lo primer que 's tè que fer es casarse y no crech que cap noya 'm volgues si sabia que 'n tenia una altra que... (Encén lo cigarro.) Si, si, la deixarém, nos casarem...Precisament l'altre dia 'n parlavan d'un bon partit... d' una senyoreta qu' encara no conech, mes que té llarchs mils duros de dot...Potser será lletja? Com! ¿Y pregunto jo 's pot se lletja ab un dot tan bonich?...Aprensions!... (Mirant al rellotge.) Aprop de dos quarts de déu... Ja déu sé per l'escala... La pobrisona! si savia lo que la espera! (Llensa 'l cigarro al foch.) Aquest cigarro no val res... y era bo... lo cigarro te aixó, Io cigarro es com l' amor, un pich está apagat no cal pas tornarlo á encendre. (Mirant lo rellotge.) Es graciós... lo qu' es ella sembla que no du gran pressa en venir... (Se asséu al confident, prén un diari y llegeix.) Gacetilla.—Ahí va arribar una gran colecció de feras y entre ellas un inglés que fa tres anys que viu y dorm á dins de la gabia del os blanch al qui va agafar gran afició un dia en que, mentres s' estava mirantsel, aquell li va dir en inglés «how do you do?» aixó es, «Com ho passa.» L'ós li ha posat tal carinyo que cada matí li respatlla 'l barret y li esclareix las patillas ab las unglas... » (Deixant lo diari). Ximplerias? (Lo rellotge toca dos quarts de déu)... Potser algú la ha entretinguda?... Si li haurá surtit algun estorb? Potser está malalta... Me sabria greu que no estés bona... (Se senten trucar tres cops á la porta del quarto del costat.—S' aixeca.) No, no es ella... ella sempre pega tres cops aixis... pam, pam, pam... aixís ho tenim convingut... (Se séu altre cop davant del escriptori y diu ab to de comedia) Totas las historias d' amor tenen sos capitols tristos !... Totas tenen las sevas estranyesas... Lo primer dia que la vaig veure duya un vestit de color de lila ab quadros de color de violeta y una casaca negra... Plovia á tot plóure... jo m' hi vaig acostar y li vaig dir: «Senyoreta, permetim que li ofresca 'l meu cor y 'l meu paraigas. No 'n portava. Havia sortit de casa ab lo meu cor, pero no ab mon paraigas! Aixó li va fer gracia, sí, la va fer mig riure... mes perçó se 'n va passar á l'altra costat del carrer... Jo la vaig seguir... y aixís qu' ella trucava á la porta de casa seva, li diguí ab tota espressió... «Senyoreta, tinch que ferli saber una cosa que li interessa molt... que 'ns interessa molt... y va depressa. Dir aixó y sentinne paf! la porta pèls bigotis, tot fou hu. Aixó 'm va agradar... Véuse aquí com me vaig enamorar d' ella... veuse aquí com un se posa en camí de fer lo ximple... Si ella m' haguès respost: «Entri,