estich per vosté...» de segur que 'm plantava á riure y me n'anava... Mes ella se 'm va traure del seu davant y aixó tè la culpa de que al endemá fos l'esclau d' ella y de que al cap de quintze dias ja fossem amichs... Y després de tants juraments d' amor... després de aquellas dolsas promesas... després de tot... tenirli que dir: «La novela s' ha acabat... tanquém lo llibre!» Pobre xicota! Bah! no hi pensém, es precís ferho... y ho farè!... Tindré valor per... (Mirant lo rellotge). Tres quarts tocats de déu! Ja ha passat l' hora de la cita... es la primera vegada que 'm fa esperar... Mentres que no estigui malalta... Ca! m'ho haguera enviat à dir... Aixó es que no déu dur gayre pressa y haurá anat á donar una volta abans per la plassa Real... Be, pero podria pensar que l'espero... Es dona... y ja sabem que las donas totas pecan de falta de memoria... Potser lo seu rellotge va atrassat. (Escorcolla una caixeta que hi ha sobre l'escalfa panxas). Vetaquí cabells seus... un dia que jo li deya: «Dónam cabell teu...» ella 'm va respondre. «Préntmen.» Jo vaig agafar las estisoras m' hi vaig acostar y... «¿Ho faig?» li vaig dir, y ella acabantse d' acostar, «Fesho» va respondre. Ab un no res fou fet. Ab un cop d' estisoras n' hi hagué prou. Després ella 'n va voler de meus... ella mateixa me 'ls va tallar, y va demanarme que li comprès una coseta en que desarlos perqué segons ella deya eran massa sedosos per embolicarlos en paper blanch... Oh! jo tinch un cabell molt sedos, molt fi... Li vaig comprar un medalló y una cadena d' or... Cinquanta duros me 'n vaig fer... y encara no va trobar massa poch bo per lo qu' era mon cabell... (Tocan las deu). Las deu! No pot ser... lo meu rellotge déu anar malament... mes es assegurat... En aixó está... diuhen está assegurat y un s' ho te de creure... avuy dia tot s' assegura fins s' asseguran las vidas... Jo tambè n' estich d' assegurat y ab tot y aixó no sempre estich bo... ¿Y si no vingués?... y si ella.. si... si... totas las trassas son de....(Se passeja). Pche! no me 'n estranyaría!... Sempre me n'hi temut alguna... des d' aquell dia en que ella va entrar aquí tot depressa y 'm va dir: «Me 'n torno tot seguit...» Oh! sí, jo tinch rahó en pensar mal... Y jo que tot lo que vol li compro. ¿Vols un vestit? tè. Vols puntas, vols sombreros, sombrillas, guants, sabatas, un terrosset de sucre?... tè. Oh, las donas! y me 'n recordo que al sent endemá va tornar tant aixarida y riallera... massa riallera potser pera que jo quedès tranquil. Lo véurela tan alegre es lo que á mi 'm posa de mal humor. (Mira 'l seu rellotge). Y m' havia promés que vindria!... Si no vè, millor... aixis no tindrè de donarli la píndula..
