Vassallo hagués estimulat la composició del cant alguerès:[1] a partir d'una d'aquelles cançons amb què catequitzava la població sarda, el pare Vassallo pogué encarregar una adaptació algueresa a algun dels seus deixebles locals, entre els quals ja hem recordat Maurici Pugioni, conegut poeta en llengua catalana i castellana.
Des d'aleshores no ha cessat la devoció envers el jesuïta: la seva cançó, estretament lligada a la Setmana Santa, continua encara viva en alguns sectors de la població algueresa.
Amb el fenomen arcàdic, però, assistirem a una episòdica represa de la literatura culta, pública i no anònima d'expressió catalana. Els poetes algueresos, a més, es trobaran fent costat als més prestigiosos escriptors sards, en uns reculls poètics impresos de manera molt acurada gràcies a un factor d'importància capital: la modernització de l'art tipogràfica. Això, amb la difusió del costum de les acadèmies literàries –en què es proposaven al públic textos de circumstàncies, de gust normalment pastoral– i de les lectures poètiques familiars, va permetre el desvetllament de l'ús literari del català. Es tracta de la primera Renaixença literària algueresa, no tan anecdòtica com podria semblar perquè representa la llavor que donarà fruits d'abast més ambiciós durant la veritable renaixença dels segles XIX i XX.
- ↑ F. Manunta, Cançons i líriques religioses de l'Alguer catalana cit., III, 7, n. 6.
