Pàgina:Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX).djvu/35

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


l'inseparable Anton Pasqual Rosa, poeta català ocasional el 1802 i, a partir d'aquell moment, discret testimoni de l'evolució cultural de la ciutat.

 Volem destacar encara, entre els membres d'aquest cercle d'intel·lectuals, Agustí Airaldo, poeta d'intensa activitat literària entre els anys 1832-1872, «autore di molte poesie (anche dialettali [és a dir, en alguerès]) che troviamo inserite in quelle piccole raccolte che, in quell'epoca, era uso fare per celebrare importanti avvenimenti cittadini»;[1] Lleonard Solinas, «canonge censor d'aquella Seu» segons Toda, el qual li atribuí la «Cançó del Sidadu», del 1820, i la sàtira relativa a «Lo matrimoni de Donya Joaquina»;[2] el canonge Sire, de qui ja hem tingut ocasió de parlar; i l'historiador Josep Manno.


 IV.2. La qüestió lingüística i l'ensenyament de la doctrina cristiana

 En la seva introducció a l'estudi de la literatura religiosa als Països Catalans,[3] Antoni Comas assenyalava que el conjunt d'obres d'expressió catalana que constitueixen aquest corpus literari és el més vast del segle xviii, fins al punt que cal desconfiar de les possibilitats d'èxit a l'hora de fer-ne un estudi sistemàtic. Aquest escepticisme, naturalment, fóra excessiu al cas de l'Alguer, on el nombre reduït dels textos que ens han pervingut no pot desencoratjar l'estudiós. Ara bé, tenint en compte que els gèneres de caràcter religiós són, alhora, els més rics que ofereix la ciutat sardocatalana, continua essent cert que la religiositat popular representa el reducte més sòlid de la llengua durant el període que precedí la Renaixença.

 A la fi del segle xviii l'Església algueresa ja havia italianitzat la seva estructura administrativa, tot i que recorria al català en els seus tractes amb la població. Un dels trets que singularitza la història lingüística de l'Alguer és l'escàs relleu que hi assolí la llengua castellana, pràcticament desconeguda als sectors més humils. En aquest sentit és fonamental l'afirmació de Kuen:

El conocimiento del idioma español en Alguer se habrá reducido siempre a un círculo relativamente limitado de personas instruidas, y sobre todo no ha podido el español expulsar el catalán de la vida religiosa, de la predicación y de la doctrina cristiana en Alguer, al contrario de lo ocurrido en otras ciudades de Cerdeña.[4]

 El procés de castellanització generalitzat als Països Catalans, per tant, és inexistent a l'Alguer. Tot i que s'havia perdut qualsevol relació directa amb les antigues cases regnants i que bona part dels bisbes algueresos procedien de la península italiana, mai no s'arribà a prohibir i ni tan sols desaconsellar l'ús del català en l'ensenyament de la doctrina, tal com féu Carles III a Catalunya, amb la reial cèdula de l'any 1768.[5]

 Al contrari, certes directrius del sínode que Joan Baptista Lomellini (1727-1729) havia celebrat a l'Alguer el 8 d'abril de 1728 confirmaven l'esperit del concili de Trento: el bisbe,

  1. B. SECHI COPELLO, Conchiglie sotto un ramo di corallo cit., 23.
  2. Veg. la sàtira sobre «Lo matrimoni de Donya Joaquina» publicada dins E. TODA, La poesía catalana á Sardenya cit., 70-78.
  3. Antoni COMAS, Història de la literatura catalana, IV [=Història de la literatura catalana, dirigida per M. de RIQUER, vol. IV] (Sant Joan Despí 19812), 352. «La literatura religiosa», a la qual l'autor dedica les pàgs. 352-498, constitueix el cap. VI del volum; per qüestions metodològiques en seguirem l'estructura, tot aplicant-la a l'Alguer.
  4. H. KUEN, El dialecto de Alguer y su posición en la historia de la lengua catalana, «Anuari de l'Oficina Romànica de Lingüística i Literatura», V (1932), 126.
  5. A. COMAS, Història de la literatura catalana cit., 26.