Pàgina:Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX).djvu/36

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


efectivament, s'interessava per la creació d'escoles elementals a la seva diòcesi i imposava als capellans l'obligació d'impartir cada diumenge, en la llengua vernacla, la doctrina cristiana:

Decretum VII: Parochi teneantur diebus festis docere doctrinam Christianam lingua vernacula. In omnibus anni festis diebus inter Missarum solemnia ante Offertorium aliquam partem doctrinae Christianae, vel unum ex Misteriis fidei principalibus lingua vernacula explicent [...]. Singulis autem diebus Dominicis totius anni una hora post meridiem, puerum cum campanucula per Oppidi vias percurrere faciant, ut Parochiani in Ecclesia Parochiali, seu alio loco publico, et decenti congregentur, ibique pueros interrogent, ac istruant, ut etiam adolescentes, seu adulti addiscere valeant.[1]

 Malgrat la campanya italianitzadora del pare Vassallo, de qui ja hem parlat més amunt, el sínode del bisbe de l'Alguer Joaquim Radicati (1771-1793), celebrat l'any 1785, insistia sobre la necessitat de la instrucció catequística i afegia, encara, l'obligació de recitar o cantar les principals oracions en llengua vernacla després de les classes de doctrina.[2] Precisament això va fer necessària la publicació, el 1790, de la primera versió algueresa del Compendi de la Doctrina Cristiana.[3] No sabem damunt de quins textos havien estudiat fins aleshores la doctrina els pocs minyons algueresos capaços de llegir, tot i que no manquen a les biblioteques sardes exemplars de catecismes catalans d'èpoques precedents. Però el cert és que el Compendi de Radicati, exclusivament adreçat als lectors algueresos i que al seu moment degué representar una indubtable novetat, contribuí a consolidar el costum d'impartir els rudiments de la doctrina en català, principal vehicle de l'ensenyament del catecisme fins als primers anys del segle xx, quan entrà en contacte amb l'italià; li cedí completament el lloc el 1915, en coincidència amb l'inici de la Primera Guerra Mundial.[4]


 IV.3. Relacions catalanoalguereses abans d'Eduard Toda

 Més enllà de l'anònim anar i venir dels mariners, alguns lligams unien encara l'illa de Sardenya amb els Països Catalans. Durant els anys més obscurs de l'allunyament cultural, per exemple, l'orde de la Mercè va continuar fent de pont entre les dues terres. Cal que citem, en aquest sentit, l'exemple de fra Agostino Costa Fadda, procurador general de la Congregació Mercedària del Regne de Sardenya, el qual va publicar a Palma de Mallorca uns Elogi sacri alla gran Vergin Divina Maria della Mercede (1816), dedicats a fra Gabriel Miró, prior del convent de Barcelona i vicari de l'orde, amb una introducció escrita al convent de Santa Eulàlia.[5]

 Però fora d'aquest exemple, que no constitueix més que una traça erudita d'un tenuíssim contacte de caràcter minoritari i casual, el cert és que Catalunya i l'Alguer no comunicaven. Fóra interessant, així i tot, resseguir la bibliografia relativa als populars llibres

  1. Constitutiones sinodales dioecesis Algaren, et unionum, editae ab Illmo. et Revmo. Fr. Ioanne Baptista Lomellini, Algaren, et unionum episcopo (Calaris: Typis Sancti Dominici, [1728]), 11.
  2. Prima Synodus Dioecesana Algariensis ab illustrissimo, et reverendissimo Domino Don Fra Joachino Radicati ordinis Praedicatorum (Sassari 1786), 14-15.
  3. Breve compendi de la Doctrina Cristiana imprimida per ordra dell'Illm., i Revm. Monsenor Don Fra Gioacqí Radicati bisba del Alguer, y Unions (Cagliar: Emprenta Real, 1790); vegeu-ne una reproducció anastàtica dins J. ARMANGUÉ – F. MANUNTA (eds.), Doctrina cristiana cit.
  4. Es refereix concretament a l'any 1915 Pasquale SCANU, Una corsa attraverso la letteratura catalana di Alghero, dins A. BALLERO, Alghero. Cara de roses cit., 400.
  5. «Palma de Mallorca, nella Stamperia di Filippo Guasp. 1816». Se'n conserva un exemplar a l'Arxiu Guillot de l'Alguer, doc. 767.