Pàgina:Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX).djvu/37

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


il·lustrats de viatges, sovint atrets per l'espectacularitat de les grutes alguereses de Neptú,[1] comparades de manera sistemàtica amb les coves mallorquines: és possible que en algun d'aquests textos s'hi hagi escolat alguna referència a la catalanitat de l'Alguer. Això és el que s'esdevé, per exemple, al llibre d'Alberto della Marmora, Voyage en Sardaigne, on el general recorda l'existència de «le catalan dans la ville d'Alghero».[2]

 Podríem arribar a afirmar que existien prou elements per permetre que algun erudit particularment atent, meticulós en les seves lectures, conegués, de manera aïllada, la catalanitat de l'Alguer. El món intel·lectual, però, no la coneixia; o, per dir-ho més clarament, Manuel Milà i Fontanals, restaurador dels Jocs Florals de Barcelona, ni tan sols no la sospitava. I això és el que compta. L'any 1864, doncs, va ser una sorpresa sense pal·liatius la participació als Jocs d'un text en prosa, redactat en català, procedent de Sardenya. L'autor, Ignazio Pillito, distretament havia firmat el seu treball, motiu pel qual fou immediatament eliminat, d'acord amb les bases del concurs, que preveien l'anonimat de les trameses. Malgrat tot, el seu estudi, que anticipava la descoberta de la sobrevivència de la llengua catalana a Sardenya, va ser públicament elogiat. En efecte, la «Memòria del Sr. Secretari, D. Damasso Calvet» relativa als Jocs del 1864, recollia les següents paraules:[3]

Aquí acabaria nostra memoria si no deguessem fer especial menció de algunas noticias sobre'l Consolat de Mar, qu'ens ha enviat lo Secretari del arxiu de Caller, en Cerdenya, D. Ignasi Pillito, qual treball, per lo motiu de venir firmat, no pot entrar en concurs, y'l Consistori ha acordat remétrerlo á la Real Academia de Bonas Lletras de esta ciutat.[4]

 Manuel Milà i Fontanals, empès pel desig d'aprofundir aquesta novetat, va establir una breu relació epistolar amb Ignazio Pillito, el qual se li va adreçar amb les següents paraules:

La lingua catalana in Sardegna è conosciuta solamente nella città d'Alghero, ove tuttora vien parlata da tutti come lingua propria fin dal 1354 [...]. Ora però la lingua è molto corrota [sic] ed adulterata, ne havvi alcuno che sia capace a scriverla correttamente. La lingua che io ho usato nel mio scritto diretto al Consistori dels Jochs Florals nel 1864 è la più pura. Io l'appresi non dai miei genitori o dai libri catalani, ma colla frequente lettura e transcrizione [sic] dei più antichi documenti aragonesi esistenti in questo Archivio di Cagliari fin dal 1323 [...]. Il volgo di Cagliari non la parlò mai e perciò non ci rimasero canzoni.[5]

 No coneixem el text de la carta de Milà, però de la lectura de la resposta se'ns fa evident que havia demanat a l'arxiver callerès notícies relatives a antigues cançons populars catalanes. De la informació aportada per Pillito, però, més degué interessar la notícia de la viva catalanitat de l'Alguer que no pas aquella llengua personal apresa «amb la freqüent lectura dels antics documents». Efectivament, els contactes amb Pillito sembla que no tingueren continuïtat, i tota l'energia de l'imaginari col·lectiu català s'abocà cap a l'Alguer,

  1. Veg. Mauro MUCEDDA – Giovanni PALA, La Grotta di Nettuno. Aspetti speleologici, geologici, storici e biologici della più importante grotta della provincia di Sassari (L'Alguer 1990), amb una bibliografia especialitzada a les pàgs. 127-130.
  2. Voyage en Sardaigne, de 1819 a 1825 cit., Livre Troisième, chap. III, pàg. 200.
  3. Per a l'estudi de les relacions epistolars entre Manuel Milà i Fontanals, Ignazio Pillito i l'alguerès Josep Frank, és molt útil l'article d'August BOVER, «La represa de relacions culturals amb l'Alguer», Estudis de llengua i literatura catalanes, II (Barcelona 1981), 409-416.
  4. Jocs Florals de Barcelona en 1864 (Barcelona: Narcís Ramírez, 1864), 23.
  5. Epistolari d'en M. Milà i Fontanals, I, ed. L. NICOLAU D'OLWER (Barcelona 1922), 106-107, núm. 72. Aquesta carta, sense data, és considerada posterior al 1864 i anterior al 18 de març de 1869; nosaltres afegiríem, però, que ha de ser necessàriament anterior a l'agost de 1868, data en què Francesc Martorell viatjà a l'Alguer, probablement ja orientat pel que fa a la necessitat d'establir lligams amb intel·lectuals algueresos (per fer-ne obsequi a Manuel Milà, ens sembla interpretar): Milà i Fontanals, en efecte, va escriure que Martorell «se trová envers Algher y, com á bon catalá, no volgué passar aprop d'antichs compatricis sense ferne coneixensa» («La llengua catalana á Sardenya», Lo Gay Saber, II, 1 de maig de 1869, 225-226)