que Joan Pais, llegint la gramàtica de Nonell, s'adona que no existeix entre els filòlegs catalans. D'entre les quatre tendències que identifica
(qui està atacat [‘enganxat'] a la grafia antiga; qui imita'ls francesos; qui'ls castellans; qui, per fer causa de sol, se fa una grafia pròpria, tota especial),
es decanta més aviat, inicialment, per la que proposa solucions castellanitzants, i això perquè
ningú [...] mantén, com diuria, en tot y per tot l'ortografia llatina, qu'és la més justa y la que solament se deuria adoptar.
En la llengua castellana Pais hi troba aquesta fidelitat a les formes clàssiques:
Y per això jo seria més propens a aceptar la forma castellanisada que la gallicisada. Y això per la simplicíssima rahó que la llengua castellana és assai millor de la francesa, y després perquè és germana de la catalana, no sol perquè nada en una meteixa terra, sobte un meteix cel y en un meteix ambient, ma especialment perquè té molta més afinitat ama la catalana que no la de Fransa.
La formació dels plurals en «-as» (forma castellana i llatina) enfront dels plurals en «-es» (forma francesa i medieval) serà un dels elements clau de les seves idees ortogràfiques. L'abandó d'aquesta segona tendència representarà per a Joan Pais un pogrés: se superaran els costums lingüístics medievals per tal de tornar als clàssics, més genuïns.
D'entre tots els filòlegs catalans, l'alguerès reconeix en Fabra –l'obra del qual tan sols podia conèixer, llavors, de manera indirecta– l'estudiós que treballa amb criteris més moderns: considera positiva la proposta d'abandonar l'ús de la «y» als diftongs i de l'«h» a les paraules que acaben per «c», i l'adopció de la «ç». Però no és favorable a diverses propostes gramaticals que, en cas de generalitzar-se, allunyarien la parla algueresa de la llengua normativa.
Estimulat per «aquesta vera anarquia, diurem així, ortogràfica, y espinyit de l'inmens amor que sentix per la bella, virtuosa y treballadora Catalunya», Pais se va arriscar-se a fer, ell també, una proposta ortogràfica, que havia de respectar, després de demanar-ne un judici a Rossend Serra, a la seva Gramàtica algueresa. Malgrat l'ambició d'aquesta proposta, una nota d'humiltat i sentit comú n'acompanya les conclusions:
Quant després la Catalunya serà un Estat –escriu J. Pais– [...], alhora jo, si Déu me deixa veure'l bell dia de la redempció catalana, jo, dich, refaré l'obra mia ama més entusiasmo segons la nova ortografia, que cert serà la més admissible o, per diure millor, la justa, la vera.
Les principals normes de la «nova ortografia» de J. Pais eren les següents:
Los artículs seran lo y los; [...] los noms que derívan dels llatins en -us, -um tengaran -o final quant aquest -o se pronuncia o o u; prengaran e si se pronuncia e o a; [...] los pronoms seran sempre me, te, se, ne, nos [...]; artículs, adjetius y pronoms feminils que al singular acàban en -a àtona, faran el plural sempre en -as, may en -es; [...] en quant a l'-h final de las paraulas que finin en -ch, jo crech que no seria mal a elidirla [...]; l'y se deuria també elidir y deixarla sol, per l'estètica, en la conjunció y.
VI.3.e. Joan Pais i la gramàtica de Joan Palomba
