fer pública la comèdia que, segons la memòria col·lectiva, va ser repetidament representada davant de l'església de la Santa Creu. De cert només sabem que el manuscrit, a través del farmacèutic Domenico Buzzi, arribà a les mans de Pasqual Scanu, el qual el va transcriure a la seva tesi de llicenciatura (1934-35), entre altres textos relatius al sidadu (pron. «sidaru», ‘tresor amagat').
Gaví Ballero va conèixer aquest text i emprà l'argument, els personatges i fins i tot alguns versos per construir una versió més moderna de l'anècdota, d'altra banda encara viva en la memòria popular. I va tenir l'encert, com és natural en aquest teatre d'ambició estrictament local, de fer-ho en alguerès.
A mès d'això, Lu sidadu reprèn tres cançons de Carmen Dore, un dels supervivents de «La Palmavera». Sabem que empès per aquest excepcional protagonisme i per un esperit comprensiblement didàctic, l'ancià Dore (1869-1954) –amb Felice Liperi, un altre dels ‘joves' de «La Palmavera»– anava a trobar els actors durant l'assaig, i els orientava sobre certs detalls de caràcter tècnic amb els quals volia recuperar l'esperit de la seva joventut. Perquè la comèdia de Gaví Ballero té aquest mèrit: reprèn la tradició literària de l'Alguer catalana, dramàticament interrompuda a partir de la Primera Guerra Mundial; i la projecta cap al futur, tot preparant el terreny per al Retrobament.
Pàgina:Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX).djvu/67
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
