IX. PROPOSTA NORMATIVA DE DUES PLATAFORMES CÍVIQUES ALGUERESES (1992-2000)
A partir de l'obra teatral de Gaví Ballero i gràcies, sobretot, a l'obra poètica i divulgadora el seu germà, Antoni Ballero de Càndia, i de Rafael Catardi, Rafael Sari i Pasqual Scanu, l'ús culte de l'alguerès va anar prenent força, però sense una sistemàtic examen dels aspectes filològics que haurien hagut d'acompanyar l'exercici de la llengua i, sobretot, enmig d'un caòtic seguit de tendències, cadascuna de les quals era capitanejada per cadascun dels operadors culturals. De fet, si als esmentats poetes no els mancava una pregona consciència lingüística, els hauria beneficiat una major coneixença de la llengua que, a causa de la pobra comunicació amb la resta dels Països Catalans, derivava sobretot –però no només– cap a una normalització erudita de caire dialectalitzant. No mancaven, és cert, complexes relacions amb la comunitat catalana (Pasqual Scanu, sobretot, n'és un exemple clar, des del moment que fou un assidu concorrent als Jocs Florals de l'exili), però, sense deixar de ser fructíferes, ho foren sobretot per a la generació següent. En realitat, allò que mancava era un pont amb l'autoritat normativa de la llengua catalana, és a dir, amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Els temps encara no ho permetien.
Amb l'adveniment de la democràcia a l'Estat Espanyol, tímids intents d'aproximació des de les institucions catalanes cercaren de desvetllar aquesta situació d'ensopiment normatiu a l'Alguer: la complexa realitat cultural algueresa no va permetre, però, que l'entesa fos duradora, de manera que es caigué altre cop en una situació de confusió de la qual no es començà a sortir fins a l'any 1992, gràcies a una plataforma cívica local, el Grup per a la Normativització de l'Alguerès, al qual dedicarem el present capítol.
IX.1. El Grup per a la Normativització de l'Alguerès
En efecte, difondrem tot seguit una sèrie de documents relatius al procés d'estandardització de la morfologia algueresa.[1] Ens referim, en primer lloc, a la Proposta per a una normativització del català de l'Alguer del Grup per a la Normativització de l'Alguerès, presentada a l'Institut d'Estudis Catalans el 14 de maig de 1993 i parcialment aprovada tres anys més tard; i al Model local de transició, a càrrec de la Plataforma algueresa de cultura catalana, presentat a la Regidoria de Cultura del Municipi de l'Alguer el 17 de febrer de 1999.
Potser convé cridar l'atenció sobre la diferència de rang entre les entitats responsables d'aquesta insòlita relació: tenim d'una banda el Municipi de l'Alguer i la Secció Filològica de l'IEC, màxima autoritat en el domini català pel que fa als aspectes normatius de la llengua, autoritat acceptada i reconeguda per la comunitat científica internacional; i d'altra banda un lacònic Grup –més endavant, Plataforma– de ciutadans espontàniament reunits a partir d'una crida no institucional, que treballà pel reconeixement públic de l'estàndard català i la seva ampliació a la variant algueresa.
- ↑ El present article recull materials procedents de: Joan ARMANGUÉ, «La ‘Proposta per a una normativització del català de l'Alguer' (1992-1998), dins Revista de Catalunya, 139 (abril 1999), 60-79; ID., «Un registre oficial per al català de l'Alguer (1999)», dins Estudis catalans a Sardenya (Cagliari 1999), 27-30; i PLATAFORMA ALGUERESA DE CULTURA CATALANA, «Normativització del català de l'Alguer», dins L'Alguer, XII, 64 (maig-juny 1999), 10-11.
