Pàgina:Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX).djvu/69

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

 Abans de procedir a descriure ordenadament els fets, convé anticipar que com a conseqüència de la Proposta del Grup per a la Normativització de l'Alguerès, l'estàndard oral del català ha estat modificat en vint punts, en cadascun dels quals es reconeix la legitimitat de certes solucions morfològiques alguereses.
 Cal tenir ben present, per a la bona comprensió dels fets, una característica fonamental de l'estàndard del català –no l'estàndard entès com a ‘llengua literària', sinó com a registre propi dels Mitjans de Comunicació de Masses. A diferència de les ‘modalitats neutres' d'altres llengües, en les quals són absents marques temporals (generacionals), socials i geogràfiques, l'estàndard català, polimòrfic i de caràcter composicional, és marcat geogràficament, és a dir, recull i legitima solucions fonètiques i morfològiques procedents dels grans dialectes. Aquest fenomen no només no representa un obstacle per a la comprensió interdialectal –a causa, fonamentalment, de la intensa uniformitat de la nostra llengua–, sinó que permet que el catalanoparlant, sigui quina sigui la variant lingüística de pertinença, pugui identificar-se de manera espontània amb un estàndard que reconeix els seus principals trets dialectals. Ara bé, recordem que aquest no és un benefici recollit de manera casual, a posteriori. La voluntat composicional de l'estàndard català nasqué de la necessitat de contrarestar els particularismes sobretot de València i de les illes Balears. Amb paraules de J. Veny, «es tractava d'integrar a la cultura els parlants de tots els dialectes a través d'un estàndard enriquit de variants regionals per tal de suavitzar la distància entre el català col·loquial i el català més formal».[1]
 Ara bé, la variant algueresa no va trobar lloc dins el procés d'estandardització del català. L'en van excloure diversos factors, tots, d'altra banda, ben comprensibles: el nombre reduït de parlants i, per tant, la irrellevància de llur particularisme de cara a la consolidació de la unitat de la llengua; la pobresa de la producció literària culta i el diletantisme aproximatiu dels pioners de la lingüística algueresa; la manca de representació dins de l'estructura de l'IEC... i probablement l'escassedat de filòlegs especialitzats.
 El fet és que el reconeixement de la pròpia parla en l'estàndard català no podia representar un gest espontani per part de l'alguerès catalanoparlant, ni una elecció fàcil per a individus mancats d'escolarització en la pròpia llengua, separats de la comunitat lingüística de pertinença per la inflexibilitat d'unes distàncies tant geogràfiques com polítiques –i si volem, també culturals.
 Amb l'esperança de suavitzar, com dèiem abans amb paraules de J. Veny, la distància entre l'alguerès col·loquial i l'alguerès formal, que ha d'identificar-se amb l'estàndard general, va constituir-se el Grup per a la Normativització de l'Alguerès. El mes de novembre de 1992, en efecte, diversos ciutadans, entre els quals els principals exponents de la catalanística local, van ser convocats a una reunió fundacional a través de la següent carta oberta:

PROPOSTA PER A UNA NORMATIVITZACIÓ DEL CATALÀ DE L'ALGUER

 A causa de la urgència de dur a terme, a l'Alguer, iniciatives pràctiques que no només es limitin a retardar la desaparició de la nostra llengua sinó que en fomentin l'ús i perpetuïn la seva vitalitat, considerem imprescindible que les entitats culturals alguereses i les persones interessades pel futur de la llengua arribin a un acord que permeti de treballar en els següents sentits:

  1. Joan VENY, «L'alguerès i la llengua estàndard», dins P. MANINCHEDDA (ed.), La Sardegna e la presenza catalana nel Mediterraneo cit., 559.