Pàgina:Romeu i Julieta (1923).djvu/116

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Paris

   Torbar la devoció? Que Déu me'n guardi! —
En ser dijous, ben de matí, Julieta,
aniré a despertâ-us ; fins aleshores,
adéu: deixeu que santament us besi.

(Ix)
Julieta

   Tanqueu la porta bé! i després de fer-ho,
veniu amb mi a plorar: no hi ha esperança
ni auxili, ni remei que pugui valdré'm!

Fra Llorenç

   Massa, Julieta, que conec ta pena,
que em trasbalsa molt més del que puc dir-te:
sé que deus, sens que res pugui detindre-ho,
en ser dijous, casar-te amb aqueix comte.

Julieta

   No em diguis, frare, que això saps, si alhora
no em dius ço que em cal fer per evitar-ho:
si amb ton saber no em pots donar auxili,
digues almenys que és mon conhort legítim,
i el remei trobaré amb aquesta daga.
Mon cor i el de Romeu, Déu va lligar-los,
i tu les nostres mans: dones, ans que aquesta
que amb la mà de Romeu tu segellares,
pugui d'un tracte nou ésser fermança,
o ans que mon cor fidel, amb traïdoria
de rebel·lió, vers el d'un altre es giri,
això farà que cor i mà fineixin.
Per tant, doncs, tu que tens tanta experiència
do'm un ràpid consell, o, del contrari,
entre eixa lluita i jo, aquesta daga
farà de mitjancera, procurant-me
ço que el pes dels teus anys i de ta ciència
no hauran pogut portar a un honrós terme.

Fra Llorenç

   Prou, filla! Estic sotjant una esperança,
desesperada, tant com pugui ser-ho
el cas desesperat que hem de previndre.