Adéu, mare.
(Ixen senyora Capulet i la Dida)
Déu sap només quan tornarem a veure'ns.
Em sento córrer una por glaçada,
que fins refreda mon calor de vida:
oh! si; les cridaré perquè em confortin; —
dideta! — Però ací què té de fer-hi?
Ma trista escena vol que em trobi sola. —
Vina, licor. —
I si no em fes efecte eixa mixtura?
No, no! — me'n lleva aquesta: — jeu ben pròxima.
(Es treu una daga i la posa sota el coixí)
I si fos un verí que, amb traça, el frare
m'hagués administrat perquè jo em mori,
ans que pugui afrontar-lo aqueixa boda,
puix que ell abans em maridà amb Romeu?
Temo que sí: mes no, no deu de ser-ho,
car ell d'ésser un sant ha donat proves:
no vull alimentar tan mal judici. —
I si, quan sigui ja en la tomba estesa,
em desperto ans que vingui a alliberar-me'n
mon Romeu? Ve't aquí un punt que esgarrifa!
No m'haurà d'ofegar el subterrani,
d'infecta boca, per on mai alena
l'aire espessit, i de l'asfíxia mori
ans que arribi Romeu? I si no em moro,
no és ben probable que l'afrós connubi
de la nit i la mort, amb la feresa
d'aquell lloc — una cripta, un vell recinte,
on de segles ençà les ossamentes
dels meus avantpassats van aplegant-se;
on Tibald, tot sagnós, de fresc en terra,
es comença a podrir en sa mortalla;
on, segons és contat, en ser nit closa
revoten esperits — ai! no és probable,
que si abans d'ésser l'hora jo em desvetllo —
entre bafades pestilents i uns xiïscles
sinistres, com xisclar de la mandragora
així que de la terra se l'arrenca,
que torna folls tants com mortals la senten — ;
Oh! si em desperto, no em tornaré boja,
voltada d'infeccions tan paoroses,
i amb restes dels passats jugaré folla?
i a Tibald ventaré de sa mortalla?
i ja en deliri, amo l'os d'algun besavi
