Pàgina:Romeu i Julieta (1923).djvu/92

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


mes me'l sento clavat a la memòria,
com en la ment culpable els fets damnosos:
«Tibald és mort; per a Romeu... l'exili»;
aqueix «exili», aqueix sol mot «exili»,
ha mort deu mil Tibald. Ja prou desgràcia
era eixa mort, si no an seguís més pena.
«Romeu és desterrat» — talment em sona,
pare, mare, Tibald, Romeu, Julieta...,
tots són morts : «desterrat» — no té mesura,
ni té límits ni fi, aqueixa paraula
de mort; no hi ha paraules que la diguin.—
On deuen ser els pares? ho saps, dida?

Dida

   Sospirant i plorant prop del cadàver
de Tibald.

Julieta

    Que li renten les ferides
amb llàgrimes: les meves han de córrer,
quan les seves s'assequin, per l'exili
de mon Romeu. Recull aqueixes cordes: —
pobra escala de corda, quina befa
per tu i per mi : Romeu és en exili:
ell vos guarní per arribâ als meus braços,
i ara deuré morir...

Dida

    Vés a ta cambra;
jo trobaré Romeu perquè et conforti;
prou sé jo on és: aquesta nit mateixa
serà aquí tom Romeu: vaig a cercar-lo:
sé que en sa cel·la fra Llorenç l'amaga.

Julieta

   Cerca'l, dida! i daràs-li en record meu
a mon bon cavaller eixa tumbaga,
pregant que em vingui a dar l'últim adéu.

(Ixen)