Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/134

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




V



P

er diversos camins y com papallones atretes per la llum del sol naixent que á raig fet entrava pels badats balcons de la terrassa, allí's toparen en Ramon y la Montserrat al eixir de llurs cambres.

 —Bon día, Montserrat; —exclam'l jove alegrement allargantli la má.— ¡Uy... que matinera! ¿Ha descansat?

 —¡Jo ray, gracies á Deu..! —feu ella en el mateix tò.— Vostè sí que no haurá descansat que's llevi tan d'hora. ¿Que no ha estat be, que ha tingut tanta pressa de deixar el llit?

 —Molt rebé, sinó que... —baixant la veu y matisantla ab intenció,— desitjava reveure'l sol d'aquestes montanyes.

 —Perxò si que no tenía pas d'apressarse tant, que bona estona estará visible, —digué la noya, entre riallera y enrogida, copsant la floreta qu'ab petulancia d'estudiant l'altre li