Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/135

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


dirigía, y baixant els ulls afegí: —Ademés, que'l nostre sol deu esser com el de per tot arreu.

 —¡Oh! No ho cregui pas, senyoreta; ò per lo menos enlloch com aquí havía sentit la influencia de sos raigs encantadors.—

 Y alsant la veu, com per no forsar més el símil, afegí:

 —Enlloch com en la montanya trobo aquestes frescals matinades que revifan els esperits.

 —Y estenent el bras vers l'horitzó— ¡Míri que deliciós! ¡Vegi! Vegi'l plá, com dels conreus y prades s'alsa una boyrina blavosa, tan tènue, que sols arriba á entelar els obgectes, com pera suavisar llurs tons, tornantlos més fins y delicats. ¡Míris aquells arbres de taca carminosa que'l sol bat ara per darrera, dibuixant llurs siluetes com ensarrellades d'or! Y aquelles masíes, de parets rogenques, sentades sobre marxapeus de feixes ferratgeres, ¿veritat que semblan tasses de plata vella, descansant sobre graderíes de marbre vert? ¡Y més amunt la tofa obscura de les terres bosques, fent de repisa á les grans cingleres! ¡Y aquesta flayre lleugerament salabrosa!... es la rosada que s'evapora als primers raigs del sol. ¡Que n'es de grandiós, d'atractívol y de bell tot això! Tot riu y tot se fon, formes, sons y colors, en una nota única de suprema armonía. ¡Míri, míri, aquell gropet de roures de la collada, de