Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/150

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


la cara lo fet com un benefici? Sápiga y entengui que no li estimo per res. Vostè, qu'esclavisa al pobre senyor oncle, abusant de la seva bondat; vostè, que's complau en mortificarlo, fentli representar papers ridículs davant del poble; vostè, qu'ab sa coquinería l'indisposa ab la familia y ab sos feligresos, escursantli la vida ab privacions y disgustos, no té dret á parlar davant meu sinó de genolls. Y jo, que havía donada paraula de no posar més els peus á la Rectoría mentres vostè hi fos, li dich ara que m'he repensat, que hi entraré demá y que vostè'n surtirá per la finestra si abans no ha procurat surtirne per la porta.—

 La pobra dona, al sentir aquella pedregada, se posava les mans al cap, s'estirava les grenyes y picava de peus, fent la fatxa més estrafalaria del món. Fins, com els antichs faritzeus, feu acció d'esquinsarse les vestidures, contenintse sens dubte per lo que li costaría després d'apedassarles.

 La escena anava tornantse per demés extravagant, perque, mentres las dona's desesperava, plorant y tremolant, mitj en brassos de les senyores majors, que tractavan de consolarla, tots els demés se desfeyan de riure sense miraments.

 —¡Ja sé que he pecat, pobra de mí, ja sé que tinch culpa! Díguinme: ¿què tinch de fer? —exclamava per fí, menos exitada, però més