major precisió que no ho podía fer el mateix amo.
—¡Quína tafanería d'home! —botzinaba aquest tractant de posarli tilles devant de sa muller, —sembla que sigui á lo del seu.—
Y després de tot, encara li sobrava temps pera passar llargues hores á la masía á garlar ab les senyores, divertir als nens y fer repipiejar á mossen Isidro ab jochs de mans y de cálcul.
Y malgrat els esforsos que feya don Eudalt per aparéixer tranquil y animat, aquell general desori, aquell culto per la persona del foraster el posava violent, recordant que may en sa vida s'havía sentit obgecte de tantes atencions. Ell, el senyor de Serra Bruna, el potentat de la montanya, ni per sos escasos estudis, ni per ses aficions gents elevades, ni per sos atractius personals, ni per ses obres, havía sortit may dels límits de la vulgaritat. Sa posició brillant li havía esplanat els camins de la vida; mes per son carácter apátich y egoista, may havía sigut retret com á model de res, ni solicitat com á desempenyo de coses majors. Fins sa intervenció en la política al servey de sos padrins, era de poca trascendencia per quant aquestos sols rendían cult á ses pessetes y á la ressonancia del seu nom. Els serveys qu'ell els prestava féntloshi para—esqueneta, los hi pagavan facilment afa-
