alegría y, ademés, se tractava d'obsequiar al hereu Montbrió, tan caygut al ull de tothom.
L'arribada dels senyors, precedida d'un cove plè de recapte, fou galejada pels segadors, fent voleyar les payoles y donant crits y viscas.
El cop de vista era hermós de debò. La gran rostollada semblava un campament, vorejat á dreta y esquerra per filerades de punxaguts garballons, que figuravan tendes de campanya. Més enllá's veya'l sòl sembrat de garbes, campions tombats en la batalla que als límits s'estava lliurant encara ab els pochs rems que restavan en peu. Un formigueig de dones y noys, com qui diu les ambulancies del exèrcit vencedor, les anavan aplegant y arrambant á banda y altra, al extrem de les fileres que se anavan estirant, estirant. Al fons els pujols allargavan á banda y altra llurs brassos, coberts d'atapahides rouredes, que baixavan, aclarintse, fins á deixar al descobert la gleva grassa, que s'aplatjava suaument al topar ab la margera del conreu que s'estenía, com un botó d'or, en el fons d'aquell immens gresol.
Color, llum, vida, tot hi era en devassall en aquell recó de món; sols hi mancava l'artista que ficsés aquelles notes y'l poeta que cantés aquelles belleses, y això hi arribava tot d'una pessa ab en Montbrió. De públich pera gaudirles no'n mancava pas.
