Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/213

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




IX



E

mbadalit y un si es no es capficat ab ses cabories estava'l jove, quan el revení una lleugera remor de faldilles. Al girar el cap, se trobá ab la figura, ensemps sèria y riallera, de la Montserrat, qu'havía tornat sobre sos passos.

 —¡Deu meu y que capficat está! —li digué mitj rient y no trobant mellor manera d'entrar en conversa.

 —Capficat nó, pensatiu sí, —contestá ell, en el mateix tò.— ¿Vol que li diga? Hi há coses que'm fan sentir d'una manera especial, tal com si'm pesessin damunt del cor. Una d'elles es l'espectacle de devastació que tenim al davant. ¡Qui'ls hi havía de dir als artistes de aquesta obra admirable que vindría una generació que destruhiría, ab má irada é ignorant, el fruyt de tots sos afanys y de son geni!

 Y que, ademés, desenterraría y ventaría